Consideracions sobre els accidents d'esquí a Andorra (1)

A tot arreu on es practiquen els esports d'hivern, i des de l'inici d'aquestes pràctiques, s'ha plantejat el tema de la seguretat.

Històricament s'ha vist com la pràctica de l'esquí generava un cert nombre d'accidents, amb lesions específiques i molt característiques.

Al voltant d'aquest esport els professionals es van especialitzar en la prevenció dels accidents i el tractament de les lesions que en resulten.

Va aparèixer, doncs, la figura del Pister-Socorrista i dels metges especialitzats en el tractament dels esquiadors, metges de pistes o traumatòlegs i urgentistes d'hospitals d'àrees de muntanya.

Tots aquests professionals, escampats arreu del món, aïllats físicament els uns dels altres han avançat cap a maneres de fer semblants, impulsats per una mateixa inquietud: fer els esports de neu més segurs.

Un element comú ha estat el treball d'investigació basat en el registre i l'estudi dels accidents, analitzant les causes i cercant mesures de prevenció i millores en el tractament.

Molts d'aquests treballs han ajudat als fabricats de material esportiu i a les estacions d'esquí a millorar la seguretat en molts aspectes, d'altres han incidit en aspectes de seguretat que depenen dels usuaris.

El nostre país no s'ha quedat al marge d'aquesta dinàmica. Tots els professionals implicats han seguit les mateixes pautes i dediquen temps i energia amb l'objectiu de guanyar en seguretat i millorar l'atenció als usuaris.

Un salt qualitatium va ser quan es va decidir unificar els diferents registres existents i analitzar, en conjunt, totes les dades generades al voltant dels accidents a pistes des d'aquell moment.

Des de la temporada 2002-2003 diferents bases de dades recollides referents als accidents d'esquí, fins llavors disperses, es van unificar.

Fins la temporada 2012-2013 s'hi han registrat un total de 134.172 accidents.

- cal agrair doncs la feina de totes les persones que participen en el recull de dades:

         * Pisters Socorristes de tots els sectors de les estacions andorranes (Grandvalira-SAETDE, Grandvalira-ENSISA, Vallnord- Pal, Vallnord-Arinsal, Vallnord-Arcalís

         * els equips dels Centres Mèdics de pistes, amb els seus seus responsables (Dr Torrens a Arcalís, Dr Mijares a Arinsal, DraMombiedro a Pal, Dr Sanchez a Soldeu-El Tarter-Canillo, Dr Escoda a Pas de la Casa-Grau Roig)

         * el personal del Servei d'Urgències de l'Hospital Nostra Senyora de Meritxell

- i els intervinents en el processament de les dades i posterior anàlisi (Departament d'Indústria del Ministeri d'Economia i Territori; APPVS del Ministeri de Salut ; Hamilton Intelligence, particularment el Sr Javier González-Casallo ) i els patrocinadors de l'estudi (Ski Andorra, Crèdit assegurances)

Mètode d'estudi:

- recull de dades per part de

• Pisters Socorristes (que fan la 1a atenció en 35% dels casos)
• Centres Mèdics de les estacions d'esquí (1a atenció 59% de casos)
• Servei d'Urgències (1a atenció 6% de casos)

(aquests percentatges corresponen a l'estudi de la temporada 2012-2013, però són similars a les temporades anteriors) 

 

- en algunes temporades anteriors s'havia disposat d'una població de referència, obtinguda per entrevistes directes als usuaris, a peu de pistes. Disposar d'una població de referència permet arribar a conclusions més acurades pel que fa als diferents factors estudiats.

Els accidents greus en l'esquí

      Interessant reportatge TV sobre els accidents, vistos des d'un sistema d'emergències prehospitalàries als alps francesos,

Accidents de ski: les urgences de l'extrême

parla de casos extrems que tot i ser els més impactants, són poc habituals.

       Arreu, els accidents d'esquí solen tenir conseqüències lleus. Tot i que les lesions més freqüents, els esquinços de genoll poden comportar vàries setmanes de tractament (fins i tot en alguns casos requerir tractament quirúrgic), només un 5% dels accidentats atesos en un centre mèdic de pistes requereixen ser traslladats a l'hospital.

      El motiu de trasllat a l'hospital pot ser:

- que el pacient presenta una patologia traumàtica que precisa de tractament quirúrgic o que necessita més exploracions complementàries ja que el seu tractament podria ser quirúrgic (fractura de fèmur, fractura complexa d'altres ossos...)

- que el pacient presenta una patologia traumàtica que presenta un risc de complicacions, el seu estat precisa observació i/o proves complementàries
(TCE, traumatisme abdominal...)

- que és difícil establir el diagnostic precís, calen més proves complementàries (sobretot patologia médica)

-que hi ha la  necessitat d'organitzar una repatriació cap al lloc d'origen, dificultat per garantir-ne l'atenció durant el temps que es triga a organitzar-la.

Segons les nostres dades, les patologies que requereixen trasllat hospitalari són:
- 30% son TCE
- 10% fractures de fèmur
- 20 % altres fractures vàries
- 10% traumatismes abdominals
- 10% lesions raquis
- 5% traumatismes toràcics
- 5% patologia mèdica
- 10% patologia musculo-tendinosa

Seguretat a les pistes

  Un cop més la seguretat a les pistes d'esquí torna a estar en boca de tots, un seguit d'accidents amb conseqüències greus a les pistes del país i la coincidència amb l'accident de Michael Schumacher als Alps francesos, posen d'actualitat el tema.
  En espera de fer un post actualitzat us convido a rellegir aquest article de fa 2 anys:  Accidents a les pistes d'esquí , les reflexions que hi faig son totalment vigents avui en dia.   

Els accidents recents:
Les claus sobre l'accident de Schumacher
Mor una surfista de neu per una allau
Dos esquiadors ferits, un d'ells greu
L'accident de Schumacher a l'Equipe  

Alguns articles antics sobre el tema, força interessants:
Pistes sota control  Jordi Salazar al Diari d'Andorra el 05/12/2010
Les pistes del Pas han tingut 3100 sinistres d'esquiadors aquest any
Cinta Audí al Diari d'Andorra el 25/04/2011


si us interessa el tema aquí teniu uns quants enllaços relacionats amb la seguretat en els esports d'hivern:


Societat internacional de traumatologia i medicina dels esports d'hivern
International society for skiing safety
Fédération Internationale des Patrouilles de Ski 
Médecins de montagne
Stay Safe on Snow
Centre Mèdic Pas de la Casa - Grau Roig
i el Facebook i Twitter de Safe Snow Sports

Moviment i vellesa

Posats a fer, comparteixo aquesta altra xerrada organitzada per La Universitat d'Andorra i dirigida als mes madurs.
Moviment i vellesa

La consciència del cos

Fa dies que us volia passar la conferència que vaig fer al mes de novembre passat per la Fundació Credit Andorrà, amb el títol següent: La consciència del cos

Medicina complementària i MAAS

En el programa de Radio Nacional d'Andorra ARA I AQUÍ Àlex Lliteras està fent una sèrie d'entrevistes sobre el procés d'implementació del nou model andorrà d'atenció sanitària. aquí podeu escoltar l'entrevista feta el dia 20 de novembre a la Dra Àngels Codina, de la Secció Col.legial de Medicina Complementaria d'Andorra.

Promoció de la salut mitjançant l'activitat física

Presentada el dia 16 d'octubre del 2012 al Consell Assessor de Salut i Benestar, pels Drs Carme Mombiedro, Bernat Escoda i Anna Ambatlle, especialistes en medicina esportiva.

Segons el pla de salut per Andorra de l’any 1991, els problemes de salut més importants per la nostra comunitat depenen més de l’estil de vida i del medi que ens envolta, que dels factors biològics o els estrictament sanitaris. En conseqüència, la promoció d’estils de vida que comporten efectes positius sobre la salut dels individus, de les famílies i de tota la comunitat esdevé un element de primera importància.

Fer exercici regularment per sentir-se millor, és quelcom reconegut per tothom, ara bé, que sabem d’allò que fa referència a la millora de l’estat de salut?, quines són les activitats recomanades per a les diferents patologies?, quin risc pot haver-hi?. Aquestes són les preguntes a les que respon un especialista en medicina esportiva.

MALALTIES CONCRETES EN LES QUE S’APRECIA UNA FRANCA MILLORA DESPRÉS D’UN PROGRAMA D’EXERCICIS ADEQÜAT.

• Malalties coronaries i malalties isquèmiques del cor. Aquesta és una de les principals causes de mortalitat i d’invalidesa en la nostra societat. Nombrosos estudis conclouen que hi ha relació inversa entre la pràctica regular d’activitats físiques, mesurat en termes de despesa energètica i la incidència de malaltia cardíaca.

• Hipertensió arterial. Des de l’any 1984, als Estats Units, el comitè Nacional pel descobriment, l’avaluació i el tractament de l’hipertensió recomana la utilització de mesures no farmacològiques en el tractament primari i complementari de l’hipertensió lleu i moderada, entre aquestes mesures, la més important és la realització d’exercicis aeròbics d’intensitat moderada d’una durada de tres mesos a raó de 30 minuts per dia.

• Insuficiència arterial perifèrica. L’activitat física que comporta un treball muscular dinàmic és actualment el primer tractament a posar en pràctica en els pacients que presenten claudicació intermitent com a únic símptoma d’insuficiència arterial.

• Hipercolesterolèmia i hipertrigliceridèmia. En aquests casos, s’aprecia una disminució significativa del colesterol total, de LDL i dels triglicèrids mitjançant un programa d’exercicis aeròbics durant 6 mesos.

• Obesitat. Els individus que presenten un excés ponderal es diferencien dels individus amb pes normal, no pel fet de consumir més aliments, si no pel fet de tenir un nivell de despesa energètica molt més baix. El nivell plasmàtic d’insulina és més elevat en els obesos, i sabem que els efectes aguts i crònics de l’activitat física vigorosa, és precisament de baixar el nivell d’insulina plasmàtica i la resistència dels teixits a la insulina. També cal reconèixer que l’obesitat greu es tracta millor amb restricció calòrica que amb exercici, però en cas d’índex de massa corporal inferior a 30, (és a dir l’obesitat lleu i moderada), l’exercici és més eficaç que la dieta.

• Diabetis. L’exercici redueix el nivell de glucosa sanguini, augmenta el nombre de receptors d’insulina i la sensibilitat dels teixits a la insulina. Els diabètics controlats es beneficien de les activitats físiques vigoroses podent reduir la dosi d’insulina d’un 10% a un 30% de la seva dosi habitual.

• Osteoporosi. S’ha vist que la participació en programes d’activitat física on la força de gravetat i el pes corporal s’exerceixen sobre l’os, com el cas de la marxa o el “jogging” retarda la desmineralització òssia en les dones de la 3ª edat.

• Artritis. Aquesta és una de les causes d’invalidesa més important en el nostre medi. La comunitat científica reconeix el valor terapèutic dels exercicis lleus i de mobilització activa i passiva de les articulacions. En fase aguda ens hem d’oposar a tot programa d’activitats físiques vigoroses, ja que pot accelerar el procés de destrucció articular. No obstant en fases no agudes de la malaltia, un programa d’activitat física aeròbica implica un alentiment d’aquesta destrucció articular.

• Artrosi. Aquests pacients han d’evitar tot tipus d’exercici que comporti xocs repetitius sobre les seves articulacions, per la resta el que hem descrit anteriorment per l’artritis també es pot aplicar als artròsics.

• Mal d’esquena. Segons coincideixen varis estudis, el 80% dels mals d’esquena es deuen a deficiències musculo-esquelètiques, a l’estrès i a la tensió. La majoria d’aquests pacients milloren quan es sotmeten a programes d’exercicis isomètrics d’una durada de 5 setmanes, augmentant significativament la seva força muscular.

• Asma. A nivell mundial, l’asma bronquial afecta del 2% al 6% de la població. En nombrosos països, aproximadament el 10% de la població es veu afectat en un moment o altre de la seva vida. Aquesta malaltia de vegades està provocada per una infecció respiratòria però en la major part dels casos és d’origen al·lèrgic. Practicament tots els asmàtics poden fer exercici sota medicació específica i a més a més participar en activitats físiques aeròbiques els permet disminuir els símptomes de la seva malaltia.

• Fibrosi quística. És la malaltia genètica més estesa de les que comporten conseqüències nefastes. Els estudis mostren que s’obté una millora de la capacitat de treball dels músculs respiratoris amb programes de natació, ciclisme i exercicis de mans lliures, ja que s’estimula la eliminació de mucus bronquial.

• Depressió psíquica. L’efecte antidepressiu de l’activitat física ha estat confirmat, tant en pacients amb depressió lleu com moderada. Un augment del consum màxim d’oxigen d’entre un 15% i un 30% és suficient per produir efecte antidepressiu en pacients hospitalitzats per depressió greu.

CONCLUSIÓ

L’activitat física no és un remei per a tots els mals. Però, com la majoria de les teràpies, pot jugar un paper pal.liatiu important, ja sigui disminuint els símptomes o reduint l’impacte de molts problemes de salut.

Així doncs, la medicina esportiva és una especialitat necessària per al conjunt de la població. A més aquesta disciplina es mostra cada dia més efectiva com a teràpia col·lateral o coadjuvant en múltiples patologies cròniques, facilitant la reintegració social i laboral de molts pacients, tot i reduint els costos socioeconòmics del seu tractament global.

Si valorem la pràctica diària de la nostra especialitat, veiem, que els nostres pacients ens consulten principalment per patologies traumàtiques o microtraumàtiques produïdes realitzant activitats fisiques, laborals o esportives. La resta són atletes que precisen un seguiment del seu entrenament i pertanyen a clubs i federacions, o bé persones sensibilitzades que necessiten consell a l’hora de començar un programa de posta en forma per millorar la seva qualitat de vida, ja sigui amb una malaltia de base o no.