em permeto reproduir un extret de l'editorial del
Butlletí n 158 de la SAC, signat per Francesc Poujarniscle, llicenciat en educació física, practicant d'activitats físiques i esportives i coordinador d'aquestes jornades que crec descriu molt bé algunes nocions bàsiques per situar el debat:
"... Avui en dia els àmbits de pràctica esportiva són múltiples i diversos autors n’han extret famílies i classificacions.
Crec que podem resumir-ho que la relació amb les activitats físiques i esportives, en la nostra societat occidental, es pot dur a terme mitjançant la recerca de quatre grans finalitats:
recerca del benestar físic i mental;
desenvolupament integral de l’individu;
assoliment del màxim rendiment individual i col·lectiu;
consum passiu d’esdeveniments esportius.
La història ens ha mostrat que cada un d’aquests àmbits de pràctica ha evolucionat d’acord amb el context socioeconòmic i polític de l’època i del qual no podem fer abstracció per copsar-ne tots els significats. En relació amb aquestes quatre grans famílies podem constatar que:
(1) La pràctica lúdica de les activitats físiques i esportives està relacionada amb el benestar i implica una exercitació física sovint moderada, amb el principal objectiu del plaer sense cap altra finalitat que assolir un grau de salut corporal i/o sobretot mental.
(2) La pràctica d’activitats físiques i esportives que a través l’educació física esportiva escolar o la participació en clubs i associacions esportives promou un desenvolupament integral sobretot dels infants i joves en quatre grans capacitats: cognitives, motrius, afectives i sociorelacionals.
(3) La pràctica esportiva de competició, en el vessant amateur o d’alt nivell, que busca el màxim rendiment individual o col·lectiu dels atletes utilitzant els coneixements científics i tècnics propis de les activitats i que és aplicable a totes les etapes de la vida.
(4) El consum passiu dels esdeveniments esportius, que es realitza mitjançant un seguiment sobre el terreny o a través dels mitjans de comunicació, com a públic expert, no iniciat o com a aficionat incondicional i que busca l’estètica, l’emoció, el dramatisme, la confrontació, etc. ..
A grans trets podem resumir que les dues primeres formes de pràctica utilitzen les activitats físiques i esportives com un mitjà emprat per assolir els respectius objectius. L’esport en ambdós casos és una mena de catalitzador que facilita l’accés al benestar i a un desenvolupament global de l’individu extraient-ne els aspectes positius i intentant excloure’n els considerats nocius.
En el marc civil, l’esport forma part d’una filosofia de vida que fomenta la dieta alimentària, l’exercici moderat, les cures corporals en la recerca del benestar i també és un mitjà d’integració per a persones amb necessitats especials.
En el marc escolar, l’educació física esportiva no té com a finalitat l’ensenyament de les tècniques esportives ni l’assoliment de la perfecció en el gest esportiu o el rendiment.
A títol d’exemple, l’aprenentatge en el marc de l’esquí escolar, inclòs en el programa d’educació física dels centres de primària andorrans, pot i ha de servir com un mitjà perquè l’infant resolgui un problema plantejat pel seu educador mitjançant la correcta estratègia cognitiva: es tracta d’aprendre a aprendre (capacitat cognitiva); que perdi la por als pendents i gaudeixi de la velocitat: es tracta de treballar els aspectes emocionals i sentimentals (capacitat afectiva); que respecti els altres usuaris de les pistes i sàpiga treballar en grup: es tracta de desenvolupar les capacitats de relacionar-se amb l’entorn integrant valors, normes i actituds que afavoreixin la posterior inserció social (capacitat sociorelacional); que millori el seu equilibri longitudinal i lateral: es tracta d’estimular les habilitats motrius de l’individu mitjançant exercicis adaptats (capacitat motriu). Aquestes capacitats no només es treballen amb infants sinó que es poden desenvolupar en totes les etapes evolutives de la vida.
D’altra banda, en relació amb la pràctica esportiva de competició (3),
la confrontació i el màxim rendiment són, en major o menor mesura, les grans finalitats. No vol dir, però, que per assolir aquestes fites els esportistes no accedeixin al benestar físic i mental o també desenvolupin capacitats com la superació personal, el treball en equip, el respecte a l’adversari i altres, però també és clar, sobretot per als més joves, que hi ha un risc inherent a la pràctica purament esportiva de competició. En relació amb l’estudi sociològic de l’esport, J. M. Brohm al seu llibre Sociologia política de l’esport, critica enèrgicament que “l’esport és la institució legitimada de la guerra de tots contra tots” i compara les bases de l’esport amb les bases del capitalisme industrial: rendiment i competitivitat.
En referència al rendiment esportiu, cal tenir cura de no malmetre els cossos dels infants i adolescents integrats en estructures associatives que promouen majoritàriament el resultat. Massa sovint, els tècnics d’aquestes estructures apliquen models d’entrenament i de gestió esportius emprats normalment per a adults que poden arribar a ser altament perjudicials i que tenen un impacte negatiu en l’equilibri fisiològic i psicològic dels joves. D’altra banda, Brohm també afirma que l’esport és “un aparell ideològic d’estat” i ho defineix com a “opi del poble”.
En aquest sentit podríem trobar una relació entre les paraules de Brohm i la quarta gran finalitat que hem definit anteriorment: el consum passiu de l’espectacle esportiu (4).
És evident que, en alguns països més que en d’altres, la importància institucional atorgada a l’esport i als resultats esportius és sovint exagerada així com la seva dilatada presència als mitjans de comunicació. La història ens ha mostrat que governs i poders fàctics han utilitzat, en moments d’autoafirmació, crisis o d’impopularitat, els triomfs d’un club i d’una selecció o l’organització d’esdeveniments esportius per promocionar-se i anestesiar una gran part de la societat, que de bon grat ho ha acceptat. El nacionalisme esportiu i el sentiment de pertànyer a un col·lectiu pot promoure valors com la cohesió social i ètnica, la col·laboració en l’esforç, etc. Però també pot derivar, emmarcat en un fenomen de massa social i apoderant-se dels públics més fràgils, en manifestacions intolerants, d’odi, violentes i sovint racistes. Un exemple ben clar el podem trobar en el món dels supporters radicals del futbol.
De totes maneres l’ambivalència en el teatre de l’espectacle esportiu és palesa, ja que el públic també pot gaudir d’un esteticisme i d’unes emocions fora del comú que li donen un dimensió cultural.
..."
