Promoció de la salut mitjançant l'activitat física

Presentada el dia 16 d'octubre del 2012 al Consell Assessor de Salut i Benestar, pels Drs Carme Mombiedro, Bernat Escoda i Anna Ambatlle, especialistes en medicina esportiva.

Segons el pla de salut per Andorra de l’any 1991, els problemes de salut més importants per la nostra comunitat depenen més de l’estil de vida i del medi que ens envolta, que dels factors biològics o els estrictament sanitaris. En conseqüència, la promoció d’estils de vida que comporten efectes positius sobre la salut dels individus, de les famílies i de tota la comunitat esdevé un element de primera importància.

Fer exercici regularment per sentir-se millor, és quelcom reconegut per tothom, ara bé, que sabem d’allò que fa referència a la millora de l’estat de salut?, quines són les activitats recomanades per a les diferents patologies?, quin risc pot haver-hi?. Aquestes són les preguntes a les que respon un especialista en medicina esportiva.

MALALTIES CONCRETES EN LES QUE S’APRECIA UNA FRANCA MILLORA DESPRÉS D’UN PROGRAMA D’EXERCICIS ADEQÜAT.

• Malalties coronaries i malalties isquèmiques del cor. Aquesta és una de les principals causes de mortalitat i d’invalidesa en la nostra societat. Nombrosos estudis conclouen que hi ha relació inversa entre la pràctica regular d’activitats físiques, mesurat en termes de despesa energètica i la incidència de malaltia cardíaca.

• Hipertensió arterial. Des de l’any 1984, als Estats Units, el comitè Nacional pel descobriment, l’avaluació i el tractament de l’hipertensió recomana la utilització de mesures no farmacològiques en el tractament primari i complementari de l’hipertensió lleu i moderada, entre aquestes mesures, la més important és la realització d’exercicis aeròbics d’intensitat moderada d’una durada de tres mesos a raó de 30 minuts per dia.

• Insuficiència arterial perifèrica. L’activitat física que comporta un treball muscular dinàmic és actualment el primer tractament a posar en pràctica en els pacients que presenten claudicació intermitent com a únic símptoma d’insuficiència arterial.

• Hipercolesterolèmia i hipertrigliceridèmia. En aquests casos, s’aprecia una disminució significativa del colesterol total, de LDL i dels triglicèrids mitjançant un programa d’exercicis aeròbics durant 6 mesos.

• Obesitat. Els individus que presenten un excés ponderal es diferencien dels individus amb pes normal, no pel fet de consumir més aliments, si no pel fet de tenir un nivell de despesa energètica molt més baix. El nivell plasmàtic d’insulina és més elevat en els obesos, i sabem que els efectes aguts i crònics de l’activitat física vigorosa, és precisament de baixar el nivell d’insulina plasmàtica i la resistència dels teixits a la insulina. També cal reconèixer que l’obesitat greu es tracta millor amb restricció calòrica que amb exercici, però en cas d’índex de massa corporal inferior a 30, (és a dir l’obesitat lleu i moderada), l’exercici és més eficaç que la dieta.

• Diabetis. L’exercici redueix el nivell de glucosa sanguini, augmenta el nombre de receptors d’insulina i la sensibilitat dels teixits a la insulina. Els diabètics controlats es beneficien de les activitats físiques vigoroses podent reduir la dosi d’insulina d’un 10% a un 30% de la seva dosi habitual.

• Osteoporosi. S’ha vist que la participació en programes d’activitat física on la força de gravetat i el pes corporal s’exerceixen sobre l’os, com el cas de la marxa o el “jogging” retarda la desmineralització òssia en les dones de la 3ª edat.

• Artritis. Aquesta és una de les causes d’invalidesa més important en el nostre medi. La comunitat científica reconeix el valor terapèutic dels exercicis lleus i de mobilització activa i passiva de les articulacions. En fase aguda ens hem d’oposar a tot programa d’activitats físiques vigoroses, ja que pot accelerar el procés de destrucció articular. No obstant en fases no agudes de la malaltia, un programa d’activitat física aeròbica implica un alentiment d’aquesta destrucció articular.

• Artrosi. Aquests pacients han d’evitar tot tipus d’exercici que comporti xocs repetitius sobre les seves articulacions, per la resta el que hem descrit anteriorment per l’artritis també es pot aplicar als artròsics.

• Mal d’esquena. Segons coincideixen varis estudis, el 80% dels mals d’esquena es deuen a deficiències musculo-esquelètiques, a l’estrès i a la tensió. La majoria d’aquests pacients milloren quan es sotmeten a programes d’exercicis isomètrics d’una durada de 5 setmanes, augmentant significativament la seva força muscular.

• Asma. A nivell mundial, l’asma bronquial afecta del 2% al 6% de la població. En nombrosos països, aproximadament el 10% de la població es veu afectat en un moment o altre de la seva vida. Aquesta malaltia de vegades està provocada per una infecció respiratòria però en la major part dels casos és d’origen al·lèrgic. Practicament tots els asmàtics poden fer exercici sota medicació específica i a més a més participar en activitats físiques aeròbiques els permet disminuir els símptomes de la seva malaltia.

• Fibrosi quística. És la malaltia genètica més estesa de les que comporten conseqüències nefastes. Els estudis mostren que s’obté una millora de la capacitat de treball dels músculs respiratoris amb programes de natació, ciclisme i exercicis de mans lliures, ja que s’estimula la eliminació de mucus bronquial.

• Depressió psíquica. L’efecte antidepressiu de l’activitat física ha estat confirmat, tant en pacients amb depressió lleu com moderada. Un augment del consum màxim d’oxigen d’entre un 15% i un 30% és suficient per produir efecte antidepressiu en pacients hospitalitzats per depressió greu.

CONCLUSIÓ

L’activitat física no és un remei per a tots els mals. Però, com la majoria de les teràpies, pot jugar un paper pal.liatiu important, ja sigui disminuint els símptomes o reduint l’impacte de molts problemes de salut.

Així doncs, la medicina esportiva és una especialitat necessària per al conjunt de la població. A més aquesta disciplina es mostra cada dia més efectiva com a teràpia col·lateral o coadjuvant en múltiples patologies cròniques, facilitant la reintegració social i laboral de molts pacients, tot i reduint els costos socioeconòmics del seu tractament global.

Si valorem la pràctica diària de la nostra especialitat, veiem, que els nostres pacients ens consulten principalment per patologies traumàtiques o microtraumàtiques produïdes realitzant activitats fisiques, laborals o esportives. La resta són atletes que precisen un seguiment del seu entrenament i pertanyen a clubs i federacions, o bé persones sensibilitzades que necessiten consell a l’hora de començar un programa de posta en forma per millorar la seva qualitat de vida, ja sigui amb una malaltia de base o no.